Crec que a la
majoria de gent, quan sent les paraules «llista unitària», li ve
això al cap:
He posat la foto només per atraure lectors. No em refereixo a això. |
I no, una llista
unitària ben feta no és això. El que veieu a la imatge es diu
coalició electoral. Estem parlant d'una altra cosa, d'una llista
conformada en la seva majoria per gent de la societat civil. Un
artefacte democràtic de tal potència que ens asseguraria una
victòria llegendària contra Mordor i els seus sequaços. Per vàries
raons:
1: Podem crear
imatge nova, un color nou, un logo nou i portar-hi cares noves.
Vendre la idea de «això no ha passat mai, és un canvi de veritat».
La Llista Única és un llenç en blanc. Li podem fer transmetre el
missatge que vulguem. Encara més: li podem fer transmetre missatges
diferents, fins i tot contradictoris, sense cap penalització.
2: Desfà a
l'instant la campanya de desprestigi de l'estat amb portades al Mundo fetes a partir filtracions policials. Li trobaran corrupteles a Antonio Baños?
Diners a Andorra al cantant de Love of Lesbian? Imagineu una portada
de l'ABC a sis columnes: Mireia Belmonte tiene 50 millones de Euros
en Liechtenstein. Ridícul.
3: Ens permet
segmentar la campanya d'una manera molt efectiva. Una llista
electoral es composa de 135 noms. Es pot fer tan plural i tan
atractiva com vulguem, apel·lant als indecisos de tots colors de
l'espectre polític i ètnic. Hi pot anar gent de la PAH, del CCN,
tietes, revolucionaris, catalans de la ceba, xarnegos, ciutadans del
món, negres, blancs i gitanos. Excepte pels homes calbs d'edat
avançada als quals els hi agrada dormir al Palace, és oberta a
tothom.
Es poden fer actes
electorals i debats portant-hi gent de tots els sectors. Que hi ha un
debat a la Sexta? Hi portem un membre de la PAH nascut a Terrassa.
Que hi ha una encesa de torxes al Pi de les Tres Branques? Hi portem
un xirucaire d'Òmnium. Una trobada de petits empresaris? Algú del
CCN. Serem una hidra separatista. Ja pot venir Rajoy vestit
d'Hércules que l'estarem esperant.
Algú es pot
preguntar: com embarquem gent amb interessos tan contraposats en una aventura semblant?
No prometent-los que guanyaran, però sí que tindran l'oportunitat
de fer-ho. Oportunitat que a Espanya no han tingut ni tindran mai.
Els de la PAH han de tenir la confiança que, si tenen la força
suficient, acabaran per llei amb els desnonaments. O que
nacionalitzaran bancs i caixes, si els hi rota. Els petits
empresaris, que si aquest és el seu interès i tenen el flow que
pertoca, abaratiran els acomiadaments. Els treballadors que
arreglaran d'una vegada per totes una de les seves majors fonts de
misèria existencial i insatisfacció vital: les Rodalies de Renfe.
Per això cal una
dosi de generositat important: a canvi de poder guanyar un mateix,
donar-li al rival la oportunitat de guanyar ell. Confio que això tan
bàsic i tan democràtic estarà al nostre abast. Quan parlem de que
la independència és una eina ens referim a coses com aquesta. Això
és el que farà caure els indecisos a la nostra banda: «osti, si
tant els de la PAH com els petits empresaris han
acceptat un pacte tan ambiciós, vol dir que el
tema és seriós, que el canvi de
paradigma és possible». Força
atractiu, crec jo.
4: Si l'estat
decideix impugnar les eleccions, il·legalitzar qui es presenti amb
programes independentistes o suspendre l'autonomia, la gran majoria
de la població es pot sentir directament atacada. Com que la llista
serà molt plural i a dins segurament hi haurà algú «dels seus»,
sentirà el greuge de manera personal. Quan això passa, quan Espanya
et toca a tu o als teus, et tornes independentista en qüestió de
minuts. I en el cas de que Espanya no pugui fer res (el cas més
probable) una llista unitària implica a molta més gent (i més diversa) que vàries llistes de partit.
5: Son unes
eleccions plebiscitàries, ens interessa polaritzar el debat. Ens
interessa que no hi hagi espai entre el Sí o el No, que l'elecció
sigui el més semblant a la d'un referèndum. Fer pagar car
electoralment (Herrera, carinyo, et miro a tu) a tots els que es
vulguin quedar plantats enmig del foc creuat democràtic. És
possible que fins i tot els unionistes sentin la necessitat
d'imitar-nos i fer la seva llista pel no. Si això fos així,
victòria grossa: els haurem portat al nostre terreny. Això és
possible només amb una llista unitària.
6: A l'hora de votar
hi ha d'haver només una papereta per la independència. Ja vam fer
prou experiments absurds amb la pregunta en arbre, és hora de deixar
la filigrana per un altre moment. Els missatges clars arriben més
fàcilment.
7: Ens permet sumar
esforços en el moment decisiu, el moment on n'explicaran propostes, el
moment en el que es mobilitzarà tota la maquinària persuasiva
independentista: la campanya electoral. Permetrà a cada sector de
l'independentisme, a cada organització separatista, treballar als
llocs on s'ha especialitzat. Permetrà no fer equips partidistes, no
duplicar esforços inútilment: a convèncer els pescadors no hi han
d'anar dues delegacions de polítics, una d'ERC i una de CiU. Hi han
d'anar els Pescadors i Sirenes per la Independència, que tindran el
seu representant, algú amb prestigi al sector, al número 18 de la
llista unitària. Súmate o l'ANC no hauran d'escollir si se sumen a la campanya de CiU o a la d'ERC. No trobo just obligar-los a prendre aquesta decisió.
8: El finançament
de la campanya electoral es podria fer al marge dels partits i els
seus canals habituals. Les polítiques ja no les dictaria La Caixa o
altres lobbies. Això reforça la idea exposada al punt 3 i la fa més
creïble. De res ens serveix prometre un país avançat si les
campanyes electorals les continua pagant el Banc Sabadell o la màfia
russa. Els partits polítics no poden desfer-se d'aquest llast. Tots
excepte la CUP tenen importants deutes amb les entitats bancàries. I
qui paga mana. Una llista unitària s'escaparia del seu control. I en
el pla individual: a la llista no hi hauria ningú susceptible al
xantatge polític. Ningú tindria dossiers de ningú.
9: Som en un moment
en el que els partits polítics i la política estan molt
desprestigiats. Això vol dir que no atrauen talent. Tret
d'excepcions, el talent el tenim a fora. Una llista unitària ens
permet atreure aquest talent. Som a punt de fer una cosa molt
complexa i molt hardcore, necessitarem tot el jogo bonito possible.
El govern provisional haurà d'aguantar atacs molt forts d'Espanya i
haurà de resoldre situacions totalment noves. Necessitem un govern
dels millors de veritat i no això que tenim ara. I no patiu, tothom
té telèfon. Si aquests rookies de la política necessiten
assessorament de parlamentaris veterans el tindran. És la gràcia de
la llista única: ens posa a tots al mateix vaixell.
10: La por d'un
ancià a quedar-se sense pensió no la superes amb Sala-i-Martin
passant uns Excels i demostrant amb números que els seus temors son
infundats. La por opera en un altre nivell. La por es venç amb
il·lusió i amb esperança. Una llista unitària, un país sencer
treballant unit per un objectiu comú genera molta esperança. I si
és tan plural com ha de ser conté un missatge important: hi som
tots benvinguts i aquí no deixem ningú a l'estacada. Colze a colze.
No es preocupi, ancià: als nostres no els deixem sense pensió. I considerem
tots els catalans dels nostres, ja que tots s'hi poden sumar. I qui
diu ancians i pensions diu altres pors: gent que creu que la
independència exclourà els que són ètnicament espanyols o
futbolísticament pericos. Si a la llista hi cap tothom al nou país
també. Com a primer exercici de pluralitat aplicada no esta gens
malament, trobo.
11: Si heu tingut la
paciència per llegir fins aquí potser ja sospiteu que la llista
unitària és un cavall de carreres. Un cavall guanyador. I a la gent
li agrada guanyar. Això té un nom: efecte bandwagon. Les victòries
electorals més espaterrants s'han produït perquè abans de votar hi
ha la percepció generalitzada de que un dels participants les
guanyarà de manera clara i això fa sumar més adeptes a la causa.
Per això el Barça té més seguidors que el Llagostera. Una llista
unitària por produir aquest efecte.
L'únic argument que
he sentit a favor de que cada partit faci una llista per separat i
que comparteixin el punt comú de la independència és que d'aquesta
manera sumarien més vots d'indecisos que anant junts. Després de
llegir els onze punts encara creieu que aquest és el cas?
Una última cosa:
crec que la manera més justa i més efectiva d'elaborar la llista és
que cada sector proposi els seus noms. No entro en detalls, però la
idea seria oferir un nombre de llocs a cada associació
independentista depenent del seu nombre d'afiliats i que cada
associació escollís els noms que millor els sembli. Cadascú s'ha
de dirigir als seus i buscar candidats. Ningú ha de tenir dret de
veto. I recordeu: quan més plural sigui la llista, més potent serà
i més indecisos atraurà. Ha de ser percebuda com una cosa oberta i
amable. I que ningú percebi que hi ha gent «de relleno» per
atraure amb engany certs sectors.
[Aclariment]: aquesta llista unitària pressuposa que la CUP va per la seva banda. Ja sabem tots que els cúpers son molt aixins.
[Aclariment]: aquesta llista unitària pressuposa que la CUP va per la seva banda. Ja sabem tots que els cúpers son molt aixins.